Eugeni xammar
Xammar és, probablement, un dels pocs periodistes catalans que resisteixen sense parangó qualsevol comparació amb els millors periodistes internacionals de l’època. Tan sols el final de la Guerra Civil i el seu determini a deixar d’escriure, com a protesta al règim franquista, va estroncar una carrera brillant.
Durant molt de temps, Xammar ha estat un referent oblidat i només, en els últims anys, després de l’edició d’algunes publicacions, s’ha recuperat el personatge i la seva obra.
Aquest periodista ha estat analitzat durant els darrers anys des d’òptiques diferents i, algunes vegades, fins i tot antagòniques.
Xammar és un home fet a si mateix: rodamón, políglota (parla set llengües i n’escriu cinc), “gentelman farmer” (com ell es defineix), amb esperit observador ràpid, ben informat, d’escriptura elèctrica. Sempre veia el que havia de passar. Ell és el prototipus de periodista modern.
La seva vida va ser un conjunt d’exilis voluntaris i involuntaris de la seva estimada Catalunya. Inicialment, la seva necessitat de veure món i, posteriorment, les seves creences polítiques, en acabar la Guerra Civil, el varen portar a un exili físic, però no mental, del seu país. La Catalunya idealitzada i, fins i tot, utòpica que Xammar va crear en el seu ideari, durant els anys d’exili, el van portar a ser una de les veus més crítiques, àcides i mordaces del règim Franquista i dels catalans que li donaven suport.
Arribà a tal extrem la seva lluita contra el franquisme que carregà, fins i tot, contra bons companys seus de professió que sucumbiren a la llosa del règim i començaren a escriure en castellà. Xammar els anomenà els “Destinataris”, fent referència a una de les publicacions en que escrivien “El destino”.
Fins i tot, la seva fervent amistat amb Josep Pla fou pràcticament esborrada ja que Xammar va opinar públicament contra Pla acusant-lo de col·laboracionista.
D’alta banda, la seva carrera professional és meteòrica, global i intensa en experiència vital. Fins a tal punt que, Xammar arriba a on arriba i fa el que fa gràcies a una intel·ligència innata però, també, per un egoisme que, moltes vegades, va en detriment de la seva vida personal i familiar.