Tweet

Reportatge ampli de Xammar publicat a la Revista de Catalunya. Núm. 102. (abril-juny 1947)

Entre l’armistici de l’onze de novembre de 1918 i la firma del tractat de Versalles, el 25 de juny de 1919, van escolar-se amb prou feines vuit mesos. La rendició incondicional del Reich hitlerià fou signada a Reims el dia 7 de maig, a Berlín el dia 8 de maig de 1945, i la conferència internacional de la qual ha de sortir (si surt) el tractat de pau amb Alemanya s’ha reunit a Moscou el dia 15 de març d’enguany. Senyalem ara dos fets posats en evidència per la comparació d’aquestes dates. Vuit mesos després d’acabada la primera guerra mundial tot estava dat i beneït i, quan diem tot, és clar que volem referir-nos a allò que és funció pròpia d’un tractat de pau: la liquidació jurídica del conflicte armat. Vint-i-dos mesos després d’acabada, a Europa, la segona gran guerra tot està per començar. Qui tingui presents aquestes dates i aquests fets podrà mesurar i valorar, sense gaire esforç, la diferència que existeix entre la situació d’ara fa trenta anys i la d’avui.

El problema, però, és sempre el mateix. Es tracta d’Alemanya, del poble alemany, i de la seva posició dintre d’Europa. Mai no havia estat tan urgent com ara trobar per a aquest problema una solució que pugui ésser vàlida per un període raonablement llarg, com més llarg millor. Després de catorze anys de règim nacional-socialista, de cinc anys de guerra totalitària i de dos anys d’ocupació quadripartita, Alemanya es troba avui políticament decapitada, arruïnada econòmicament i moralment desfeta. El tractat de pau que es faci, si es fa, haurà doncs de tenir en compte les tres cares, política, econòmica i moral, que presenta el problema alemany.

“Alemanya ha cessat d’ésser subjecte de la política europea”

Un dels caps de brot de la nova Alemanya, personatge de caires inquietants a desgrat de la caució moral que li donen deu anys passats als camps de concentració, ha dit en un recent discurs: “En imposar a Alemanya la capitulació incondicional, els aliats van contraure envers ella una responsabilitat incondicional.” Aquestes paraules són del cap social-demòcrata Dr. Kurt Schumacher. Són paraules que van lluny. Proclamen que, per un temps indefinit. Alemanya ha cessat d’ésser subjecte de la política europea i que n’ha esdevingut, purament i simplement, un dels objectes. El més important, sense cap mena de dubte, tant pel seu volum com per la seva densitat. Una setantena de milions d’homes, dones i criatures, als quals cal donar un govern i mitjans de treballar; un espai considerable (més de 400.000 quilòmetres quadrats) al centre mateix del continent, a la cruïlla de les seves vies internes de comunicació, que cal organitzar; una població nombrosa que ha de menjar, que s’ha de vestir i s’ha d’allotjar; unes forces de la intel·ligència i de l’esperit, avui desaprofitades o anarquitzants, que convé endegar i orientar. Tasca gegantina.

Els gegants, no pas tots de la mateixa grandària ni de bon tros, que l’han de portar a terme són els anomenats “quatre grans”. Tothom sap, i m’excuso de recordar-ho, que aquests quatre grans no estan d’acord sobre res. No estan d’acord sobre quin ha d’ésser el sistema polític de la nova Alemanya. No estan d’acord sobre el règim de control, d’explotació i d’administració que s’hagi d’establir per a les indústries de la conca del Ruhr. No estan d’acord sobre les fronteres. No estan d’acord sobre les reparacions. No estaven d’acord, un cop acabada la conferència preliminar de Londres, ni sobre els mètodes de discussió que s’haurien de seguir per arribar a posar-se d’acord. I aquest acord inexistent és proclamat indispensable. “Tot dependrà –va dir Mr. Bevin en el seu discurs a la Cambra dels Comuns abans de sortir cap a Moscou– de l’acord entre les quatre grans potències.” Tot depèn, doncs, del fet que es posin d’acord els que avui estan en descord. La dificultat de la tasca esdevé encara més aparent si es té en compte que, del desacord entre les quatre potències, se’n desconeixien abans de la conferència de Moscou els termes exactes. Els desconeixia l’opinió pública mundial. Però els desconeixien també els propis governs que han d’elaborar el tractat de pau, car cada un d’ells ignorava, en gran part, les intencions dels altres, i d’una manera particular eren (oficialment) ignorades les intencions de la Unió Soviètica. En el seu estadi inicial, si més no, la conferència de Moscú ha estat una conferència tenebrosa.

“França accepta el principi d’un Estat federal alemany”

Es coneixien les línies generals de la tesi francesa, exposada en recents memoràndums tramesos a les cancelleries de Washington, de Moscou i de Londres, i ratificada suara per M. Bidault. En el seu discurs de Stuttgart, l’ex-secretari d’Estat nord-americà Mr. James F. Byrnes va definir la posició dels Estats Units. Davant la impossibilitat de veure’n la realització, França ha abandonat el pla de fer reviure les Alemanyes independents damunt les ruïnes de l’Alemanya unitària i accepta el principi d’un Estat federal alemany, però tractant de reduir a la mínima expressió les seves atribucions i la seva sobirania. Per als Estats federats queden reservades totes les funcions executives essencials i la integritat de les funcions legislatives. Les administracions centrals no serien altra cosa que òrgans de coordinació. Les forces armades, exèrcit o policia, dependrien exclusivament dels Estats federats.

El President federal ostentaria la representació del país a l’estranger i el govern central nomenaria els agents diplomàtics i consulars. Però no hi hauria parlament federal, elegit per sufragi universal, amb facultat de legislar per al conjunt dels Estats federats, com era el Reichstag de mala memòria. A canvi d’una concessió formal al principi de la unitat alemanya, França tracta, com pot veure’s, de fer acceptar una fórmula de federalisme que dels Estats alemanys federats faria Estats quasi independents. ¿Té aquesta fórmula alguna probabilitat d’ésser acceptada a Moscú, o allà on sigui que més tard es faci (si es fa) el tractat de pau amb Alemanya? No cal ésser profeta, ni voler-ne fer, per afirmar que no en té cap. Quant als Estats Units, llur política, tal com va definir-la Mr. Byrnes a Stuttgart i l’ha confirmada ara el general Marshall, es redueix a proposar l’adaptació a Alemanya de la constitució nord-americana: Estats federats amb govern i parlament propis i administració central forta encarregada d’aplicar la legislació del parlament federal.

Pel que fa a l’ocupació militar d’Alemanya, França considera que no ha arribat encara l’hora de poder-ne precisar la durada; els Estats Units, si hem de donar valor a les manifestacions dels seus homes representatius, voldrien que el període d’ocupació fos com més curt millor. El general Eisenhower parlava de vint anys ara fa un any. El general McNarney, successor d’Eisenhower en el comandament de l’exèrcit americà d’ocupació, va parlar de deu anys ara fa dos mesos. Hi ha una cosa certa i que sap tothom: els americans tenen pressa de tornar a casa.

“El govern britànic és oposat a tota desmembració d’Alemanya”

Abans de la conferència de Moscou no es coneixia, en canvi, res de precís sobre les tesis britàniques i menys encara sobre la posició de la Unió Soviètica. Ara sabem que el govern britànic és oposat a tota desmembració d’Alemanya tant a l’est com a l’oest, però que acabarà reconeixent la frontera polonesa de l’Oder i el Neisse i admetent que la conca del Sarre sigui incorporada a l’economia francesa (els propis sarrencs diuen, amb raó, que la incorporació econòmica sense annexió política és una solució sense cap esdevenidor). Sabem que el govern britànic desitja una ràpida restauració econòmica d’Alemanya i que considera la unitat alemanya com una condició indispensable d’aquesta restauració, però que, gat escaldat, no vol que la unitat pugui esdevenir l’instrument d’una nova agressió i que, en conseqüència, és partidari d’un sistema federalista. Sabem finalment que el poble anglès, sempre atent a les qüestions de pressupost, troba intolerablement oneroses les càrregues financeres de I’ocupació i voldria veure-les reduïdes, però que el govern britànic, per altra banda, no té cap pressa d’abandonar les costes alemanyes del mar del Nord i, encara menys, del Bàltic.

Pel que fa a la Unió Soviètica, sabem que el seu govern (l’opinió del seu poble m’és desconeguda perquè no hi ha manera humana de conèixer-la) s’oposa a tota forma de federalisme alemany i vol la unificació política i econòmica de tots els territoris germànics a l’oest de les fronteres russa i polonesa, tal com aquestes fronteres han estat fixades sense demanar el consentiment de ningú. Altrament, en la paraula unitat, a la qual els comunistes atribueixen, com tothom sap, una valor màgica, sembla resumir-se tota la política alemanya de la Unió Soviètica. Potser perquè la unitat és considerada com el mitjà més eficaç per arribar a l’establiment de la “veritable democràcia”.

 “Les tesis franceses sobre l’organització política d’Alemanya troben suport a Bèlgica”

Resten els Estats mitjans i petits que, havent estat víctimes de l’agressió alemanya i sotmesos al règim d’ocupació, reivindiquen el dret de dir-hi la seva. Bèlgica reclama una rectificació de fronteres a la regió d’Eupen i Malmédy. Holanda demana, a títol de compensació, certes llenques de territori fronterer. Les tesis franceses sobre l’organització política d’Alemanya troben suport a Bèlgica, mentre les tesis britàniques són recolzades per Holanda i Dinamarca, per bé que aquests tres països, convençuts per l’experiència que estan a la mercè de qualsevol revifalla ofensiva alemanya sense que ells puguin fer res d’efectiu per evitar-la, concentren llur esforç damunt de reclamacions concretes i limitades i abandonen resignats als “quatre grans” la tasca de buscar una solució als problemes generals. Polònia, Txecoslovàquia, Bulgària i Iugoslàvia demanen fabuloses reparacions per tal d’obtenir una compensació més o menys substancial pels perjudicis soferts. Aquests quatre països són, a ningú no li estranyarà, partidaris decidits d’un Estat alemany unitari.

Hi ha els dominis britànics –Canadà, Austràlia, Nova Zelanda– interessats sobretot a la renaixença econòmica d’Alemanya. Hi ha Noruega… Les aspiracions de Noruega són d’un gènere especial: demana que els alemanys no puguin tornar a dedicar-se mai més a la pesca de la balena. Hi ha Grècia… que demana la inclusió al tractat de pau d’un article obligant Alemanya a comprar cada any, fins a la consumació dels segles, una quantitat determinada de tabac grec.

Qui més hi sàpiga que més hi digui.

Eugeni Xammar

Una tria d’Anna Ballbona (@ABallbona)