Tweet

Gemma Ruiz (Sabadell, 1975) és periodista cultural dels informatius de TV3. Durant sis anys, va  fer les cròniques teatrals al programa La nit al dia. Presentat per Mònica Terribas, del 2002 al 2008 el programa va esdevenir una referència en la franja de nit de TVC. La seva curiositat voraç l’ha portat a interessar-se per la figura del periodista Eugeni Xammar, sobre qui ha elaborat diverses peces informatives per a TV3. Se’n declara “admiradora absoluta” i el recull d’articles Periodisme figura entre els seus llibres de capçalera: els seus ulls ultraexpressius acompanyen l’apassionament amb què en parla. Tenim aquesta conversa al jardí de l’Ateneu Barcelonès, on Xammar se sentia com peix a l’aigua: en va ser expulsat de jove i va passar-hi moltes estones de tertúlia animada.

Quina és la primera vegada que sents parlar de l’Eugeni Xammar?

Segurament el vaig trobar buscant documentació o fent alguna cosa per algun reportatge. Seria  ja en etapa de treballar, però on puc identificar un moment clau seria en la mort de Carles Sentís. Amb tota l’allau de reportatges i articles sobre el gran periodista que va ser Sentís, em vaig sentir amb la necessitat de fer un reportatge per la televisió que expliqués els altres grans periodistes que vam tenir i que van morir eliminats físicament pel règim o es van perdre a l’exili o van morir periodísticament perquè van deixar de tenir lectors, i per tant, és com si també estiguessin morts. Aleshores vaig anar a veure en Quim Torra, editor de Acontravent, i vam començar a parlar de l’altra cara de la mort de Carles Sentís, i després vam començar a parlar de Just Cabot, de Jaume Passarell i, evidentment, en el lloc estel·lar de tota aquesta generació, d’Eugeni Xammar. En Quim Torra em va regalar el llibre Periodisme? Permetin!, i aquí ja em vaig enamorar molt del personatge. Després em vaig comprar el Periodisme, vaig anar a la font directa i me’n vaig fer admiradora absoluta.

Entenc que quan es mor en Sentís busques altres coses, en certa manera,  intuïtivament, perquè a la Universitat no te n’han parlat…

Exactament. A la facultat no me’n van parlar. A la facultat em van fer llegir Tots els camins duen a Roma, de Gaziel, i ens van parlar una mica de Josep Pla. Tampoc ens van parlar de la generació de dones escriptores com Irene Polo o l’Aurora Bertrana. De tot això, res. D’Eugeni Xammar, res. Aquest nom no va existir en cap dels meus apunts ni en cap de les lliçons dels meus professors, però és que encara trobo més flagrant que tampoc el nom de Montserrat Roig o Ramon Barnils. I si ja anem a les mancances, és que ni tan sols les entrevistes televisives de la Roig, ni les escrites, ni els articles, res…

Com expliques aquests dèficits? Encara que alguns d’aquests personatges ara els coneguem bastant més, a què atribueixes aquests forats de memòria col·lectiva?

A la desconnexió que hi ha amb la nostra pròpia història. Ara, per un treball de recerca per una altra cosa que estic fent, també estic descobrint moltes coses de la nostra història que ningú m’ha explicat mai. Forma part d’una de les llacunes que tenim, perquè si la història l’expliquen els vencedors, doncs ja està tot dit, no? Forma part del dèficit general del país i de la història que tenim.

Quan vas als articles d’en Xammar i els comences a llegir, què te’n sorprèn? Què te’n colpeix?

La brillantor i la qualitat. És a dir, em fa veure que, com a mínim, hauria de ser un mirall per algú que un dia es lleva i diu “vull ser periodista”. Com a mínim, perquè després arribar-hi ja és molt difícil. Ser poliglota com era ell, ser una persona que pot viatjar i ser corresponsal… Viure de primera mà el que passa cada cop està menys a l’abast de tothom perquè cada cop als periodistes els fan servir més pel màrqueting que no per escriure notícies directes. Però com a mínim, cal saber que hi ha un model de periodisme ben fet, que més o menys encara practica el New York Times, per dir algun referent mundial, i que nosaltres també en teníem un que parlava la nostra llengua i la feia servir de la manera més esplendorosa. Eugeni Xammar hauria de ser una guia per com s’ha de fer periodisme, per com s’escriu, com es dubta sempre del poder, com s’és insubornable. I una guia també per veure que si no tens curiositat infinita, ironia i, evidentment, intel·ligència, doncs potser que canviïs de carrera.

Un convilatà teu, de Sabadell, el periodista Plàcid Garcia-Planas, diu que Xammar és la demostració que es pot ser un independentista i alhora un cosmopolita…

És que és la gran intoxicació que hi ha hagut, dir que una cosa no podia anar amb l’altra…

Després dels anys del franquisme hi ha hagut molta feina per remarcar això. Xammar, als anys 20 i 30, quan voltava pel món, ja ho tenia molt clar. Creus que era un avançat en el seu temps?

El fet que aquesta figura sigui tan excepcional s’explica per la mediocritat que va venir després d’ell, quan s’ha confós patriotisme amb ser un indocumentat o ser algú que no ha sortit de casa seva. És una confusió tan absurda i tan infantil, tan primària, que em sembla incomprensible que hagi pogut condicionar el clixé de la gent que volia la plena llibertat pel seu país. Trobo al·lucinant que es pogués confondre una cosa amb l’altra, interessadament, és clar.

Et sobta encara que certes generacions es mirin Xammar amb desinterès o es digui allò de ‘sempre esteu mirant enrere’?

Tornem a la mediocritat, no? A la gent que és mediocre no vol o no li interessa les coses que s’escapen dels seus paradigmes. El gran problema és la falta de curiositat per obrir mons que no sabies. Si tu vols fer una tesi per dir que l’independentisme és espardenyer, estudia-ho, i després demostra-m’ho, però estudia-ho.

“Com en Joan Sales, de la manera més popular i elevada alhora, et pot deixar anar pensaments d’alta volada”

Què diries que fa diferent Xammar respecte a d’altres periodistes?

Sobretot, per a mi, el domini de la llengua. Em fa pensar una mica amb en Joan Sales, que també té aquest domini de la llengua. De la manera més popular i elevada alhora, et poden deixar anar pensaments d’alta volada. Té les dues potes, una popular, que pot entendre tothom, però amb una finesa i una ironia… Sap vehicular molt bé els seus pensaments amb una riquesa de lèxic que ara el nostre català estàndard i periodístic queda no pas ridícul, queda criminal, al seu costat.

A la teva redacció o amb altres companys periodistes, quan parles de Xammar…

…Pràcticament ni idea. Vergonyós. No vergonyós per ells sinó per la col·lectivitat dels periodistes, i pel gremi en general. Fins i tot quan hi va haver l’exposició al Palau Robert, on em vaig prestar voluntària per fer-ne el reportatge i rescatar uns quants xammarians perquè me’n parlessin, molts companys s’hi van interessar arran de l’exposició i la notícia. Alguns sabien alguna cosa, però és flagrant com pràcticament ningú l’ha llegit i no saben qui és.

“Si poguéssim llençar a la cara tots els articles junts de Xammar als que dubten o als que et miren com si volguessis rescatar una mòmia, amb això s’acaba la tonteria”

Després de l’any Xammar, amb la difusió que se n’ha fet, la cosa ha millorat?

Crec que sí, però falten llibres que recullin més articles, perquè si no anem a l’arrel… Jo et puc explicar Xammar i que bé que escriu… Molt bé, però si no el llegeixes no veus la magnitud d’aquella esplendor. I se l’ha de llegir, i si no tenim més articles compilats no podem arribar a la font primera i es desactiva tot. Si poguéssim llençar a la cara tots els articles junts de Xammar als que dubten o als que et miren com si volguessis rescatar una mòmia, jo crec que amb això s’acaba la tonteria.

Tothom remarca que en Xammar era un gran comunicador i un gran conversador. En Martí Anglada deia que segurament hauria estat un gran periodista de televisió si s’hagués donat el context.

Sí, és probable, perquè en els textos té una cosa molt anglesa, que és la síntesi. Les seves cròniques fan de molt bon llegir perquè són dards que fan diana i, per tant, sabria resumir-ho molt bé i fer cròniques molt encertades, amb el temps que requereix la televisió, i fer-les molt brillants, perquè el seu estil és molt concís i molt fluid. No fa aquells recargolaments que algú també podria pensar de qui escrivia als anys vint i als trenta, no.

Lligant aquest estil amb el periodisme que es fa ara, sobretot l’escrit, diries que ens falta estil?

Sí, totalment. El trobo d’una pobresa bastant escandalosa, i bastant preocupant. I a més a més, em sembla més preocupant que es confongui la pobresa estilística amb objectivitat. Tu pots explicar les coses amb una frase feta, rica lèxicament, i la claves molt més que amb una frase de subjecte, verb i predicat, freda i repetida i gastada.

En Xammar fa servir aquesta llengua que va a les arrels…

És aprofitar la riquesa dels que ens van precedir, i la riquesa de les frases fetes del camp, la intel·ligència del sentit comú del poble, i allò, juntament amb la teva cultura, dóna una visió del món. En Xammar em dóna aquest plus, com també me’l dóna en Joan Sales, perquè veus un punt de vista elevat sobre el món, amb reflexions interessants.

Un altre àmbit per normalitzar seria l’educatiu o universitari?

Sens dubte. Jo crec que la universitat té molt de camí per esmenar les absurditats que fa vint anys i escaig ens feien aprendre a Periodisme. Començant per professors que no han exercit mai el periodisme i només s’han quedat a la facultat i que són els que pretenen que la seva manera mediocre d’escriure sigui la que tu hagis d’adoptar, i tallar les ales a la creativitat… Això ja és el primer error. Que no t’ensenyin les entrevistes de la Montserrat Roig n’és un altre; que els professionals que estan en actiu i volen entrar a la facultat, que es presten, siguin vetats… Jo no recordo cap professor de Periodisme. Jo recordo, per qualitat, professors d’altres assignatures que no eren de la carrera de Periodisme. Els d’Història, especialment, els de Relacions Internacionals…

“Segurament totes les cultures tenen aquestes desmemòries interessades, però és que nosaltres tenim el rècord en ser un país que no ha pogut ser”

Hi ha una mica de prejudici ideològic amb Xammar? Per catalanista, per independentista, per liberal…?

Sí, és clar. La dictadura ja ho elimina tot i quan fem veure que ja restablim la democràcia i la Generalitat també hi ha les altres purgues, com les intel·lectuals, de si tu ets dels meus o no, i aquí també queda descavalcat en Sales i tants d’altres, en Joan Oliver, per exemple. Com que partim d’una anomalia i la següent anomalia intenta arreglar-la però també anòmalament, és una cadena d’errors i de descuits. En Xammar és incòmode? Bé, doncs és incòmode, però és un dels periodistes més importants que hem tingut, i ja està. Segurament totes les cultures tenen aquestes desmemòries interessades, però és que nosaltres tenim el rècord en ser un país que no ha pogut ser, i que ha hagut de deixar morts, veus i llibres a la carretera, en una cursa per intentar treure el cap sempre anòmalament amb tot.

I fent una mica de ciència política ficció, si ara poséssim en Xammar al pati de l’Ateneu i es mirés el país d’avui…

Jo crec que s’ho estaria passant molt bé.

Sí? Vols dir que no començaria a repartir cleques?

I tant! S’ho estaria passant molt bé repartint cleques a tort i a dret, i nosaltres ens ho passaríem molt bé amb aquestes cleques. Crec que estaria entusiasmat amb tot el xup-xup que hi ha, i tindria opinió per tot i tindria referències. I podríem no estar-hi d’acord, eh? Estem en un gran moment, no ho perdem de vista.

“El sentit de l’humor vallesà existeix i jo he fet un descobriment que ens ho ve a corroborar”

En Quim Torra diu que hi ha un sentit de l’humor vallesà…

Sí, hi estic d’acord. Vallesà i de pagès. És un humor que ve de pagès. És un humor de “ja te l’he fotut abans que tu me la fotis a mi”. En l’arrel hi ha el sentit comú i la murrieria de pagès. El sentit de l’humor vallesà existeix i jo he fet un descobriment que ens ho ve a corroborar. Es tracta d’en Marià o Marian Burguès, un terrissaire del barri de la Creu Alta de Sabadell, d’on sóc jo, i que era molt més que un terrissaire. Era un pensador i filòsof, i té unes modestes cròniques de vida sabadellenca que arriben a finals dels vint –ell mor el 1928–, que tenen aquest sentit de l’humor que fins i tot per dir coses cafres has de riure per la manera com ho explica. T’explica coses políticament compromeses amb aquest punt d’humor que jo trobo molt afí a la meva educació i a la meva cultura.

Una entrevista d’Anna Ballbona (@Aballbona)