Tweet

El periodista i ara diplomàtic Martí Anglada arriba al cafè Zurich de Barcelona, procedent de París, sabent què vol dir de Xammar. De la mateixa manera que sap què explicarà, després, del procés sobiranista en la cita que té amb ciutadans suïssos. Anglada (1949) s’ha dedicat al periodisme en l’àmbit de la informació internacional des de 1976. Va ser corresponsal a l’estranger per La Vanguardia (a l’Orient Mitjà, Itàlia, el Vaticà i la Gran Bretanya) i el 1984 es va incorporar a TVC, on va ser delegat a Madrid, a Washington DC i en els darrers anys, fins al 2011, a Brussel·les i Berlín. Ha escrit diversos llibres relacionats amb el procés sobiranista català i des del setembre de l’any passat és delegat de la Generalitat a França i a Suïssa. Ara viu a París.

En començar la conversa, de seguida suren les seves dots comunicatives: és un remolí. Amb la mateixa naturalitat i claredat amb què escrutava la política de la cancellera alemanya, Angela Merkel, Anglada parla de les analogies i la ironia de Xammar.

 -Quin és el teu primer contacte amb Xammar? Com hi arribes?

La primera vegada que vaig sentir el seu nom ja em va agradar. Això devia ser als anys 80. No n’havia sentit a parlar mai, i això que havia estudiat periodisme. Vaig veure que havia estat corresponsal i això també em va agradar molt, perquè jo és el que estava fent en aquell moment i el que he fet sempre que pogut fins que he plegat de fer de periodista. A principi dels 90 vaig llegir les seves cròniques i a partir d’aleshores n’he anat llegint tot el que he pogut. D’aquí ve la meva fascinació per Xammar, per similitud de biografies, per similitud personal. Sempre m’ha fascinat la gent que té carrera de corresponsal d’una manera persistent, especialment si són d’aquí.

 “Escrivint té les virtuts d’en Pla però amb menys entreteniment per l’adjectiu”

-Quan llegeixes les seves cròniques què te n’agrada?

Em quedo bocabadat. Quan el llegeixo veig que és superior. Escrivint té les virtuts d’en Pla però amb menys entreteniment per l’adjectiu, amb molta més concentració en la substància informativa i, a més a més, molt més periodista. Xammar és un periodista, no un literat. Xammar és un dels millors que hem tingut en aquest país. Com és que no em van ensenyar les seves cròniques, la seva història? Et meravelles que hagués pogut existir sense tu saber-ne res.

Quan llegeixo Xammar hi veig la història del periodisme català del segle XX. Corresponsals? El número u, Eugeni Xammar. Hi ha d’altres tipus de periodisme, com l’editorialisme, en què el número u seria en Gaziel. Entrevistadors? Josep Ramoneda o Josep Martí Gómez, per exemple, quan feien tàndem al Por Favor; també podríem citar en Baltasar Porcel de Destino, la Montserrat Roig… En Josep Pla feia literatura, era un gran escriptor, és una altra cosa, però no corresponsal.

-En una ocasió, et vaig sentir dir que de Xammar t’agradava el fet que sabia extreure molta informació d’una dada aparentment petita, banal…

Domina totes les tècniques. La feina de Xammar és per ensenyar-la a totes les facultats de periodisme. La tècnica del corresponsal –i la del cronista; ell és cronista a l’exterior i, per tant, corresponsal– quan és magnífica és quan treballa coses com l’analogia i la paradoxa, la metàfora, aquest tipus d’instruments que Xammar dominava. Era excels.

Fa la crònica d’un judici a Essen. Explica la sala, molt minuciosament, i també que els dilluns, dimecres i divendres hi fan cinema, els divendres i dissabtes a la tarda hi fan ball, i de cop diu que ahir el que hi van fer era un consell de guerra. Pam. De cop, et situa el fet excepcional i juga amb la paradoxa del que passa cada dia. Juga amb la paradoxa de les coses que podrien haver estat habituals però que en aquell moment no ho són. Això és una tècnica periodística molt antiga però que ell domina perfectament, com la metàfora o l’analogia. Domina totes aquestes tècniques d’una manera natural, i això el fa ser un gran cronista.

 “Quan no era càustic ni malèvol sempre era irònic, no ho podia evitar”

 -Et crida l’atenció el fet que també faci servir la ironia informativament?

La ironia de Xammar mereix un capítol a part. El periodisme anglosaxó és un mestre de la ironia, però Xammar era el rei. Quan vas coneixent les seves cròniques, quan és polèmic, quan ataca algú, té una ironia càustica. Normalment, quan no era càustic ni malèvol sempre era irònic, no ho podia evitar, i les ironies són extraordinàries.

Té una crònica que es titula “El cop d’estat com a espectacle”, que és un punch de Hitler a Munic que el va portar a presó una temporada. Xammar explica les escenes que tenen lloc en una cerveseria, i aquesta crònica és un festival de la ironia. Quan es posa a parlar de Hitler, de qui, per cert, fa uns pronòstics molt bons perquè anticipa als anys 20 el que va passar a Alemanya a partir de 1933, no el qualifica pas d’assassí, sinó de ximplet. I Hitler era un ximplet, molt perillós, i explica per què. Ell ho explica dins l’ambient cerveser de Munic, amb tota l’eufòria que es genera, i t’hi sents portat. Et fas un tip de riure, malgrat que tot plegat va ser molt tràgic, posteriorment. Però és que fins i tot les coses més truculentes les tracta amb un punt d’ironia, i això el fa enormement singular i molt britànic. De fet, es comprava les sabates a Londres…

-Precisament la primera impressió de la Pilar Aymerich quan el va veure és que era un home britànic…

Era molt britànic en la manera de vestir i escriure, però en canvi la seva finestra al món va ser París. Tenia una visió del món franco-catalana, o catalano-francesa. El cordó umbilical era amb París. Després va anar a Londres, Alemanya,  Rússia, Estats Units, Argentina, era un gran políglota i viatger. Britànic sí, però els ulls de veure el món eren molt francesos.

-A tu que has estat molt de temps a Alemanya, et va sorprendre el nivell de coneixement que Xammar demostrava tenir del país als seus articles?

No em sorprèn, a mi m’agrada llegir les seves cròniques perquè estan molt ben fetes. Per fer les cròniques que fa primer s’ha d’haver paït tot el que ha passat i després donar-hi forma, i ell té una comprensió molt profunda del que passa a Alemanya, i de tots els anys 20, la inflació, l’ascens del nazisme, l’ocupació francesa de la conca del Rhur…

Amb les cròniques de Rússia passa el mateix. Si compares textos de Pla i de Xammar del viatge a Rússia, t’adones de la diferència que hi ha entre un gran escriptor com Pla i un gran periodista com Xammar, perquè la perspicàcia i el grau d’observació que té Xammar és dificilíssim d’igualar. Després hi ha altres aspectes de la seva biografia que són més polèmics i que actualment generen grups. Tot això ho trobo lamentable, allò important és que era un excels periodista. Si hagués estat nord-americà hagués tingut el Pulitzer immediatament. Era un indiscutible número u. I els països que tenen manera de reconèixer-ho ho fan. Les cinc cròniques del viatge a Moscou són un premi Pulitzer. És un número ú al marge de les seves posicions polítiques, una mica com li passa a Pla com a escriptor.

[En aquest punt, en Martí Anglada s’embala i s’evidencia que aquest és un tema que el molesta]

Quan Xammar torna a Catalunya, és un catalanista radical i no canvia, i això provoca que hi hagi qui el contraposa a Gaziel, que també era un gran escriptor però no un corresponsal –n’hagués pogut ser–. Les cròniques de la primera guerra mundial de Gaziel també són molt bones, però va agafar un altre camí. Es va dedicar a l’opinió, un número u, també, però en un altre camp, i per això trobo lamentable contraposar-los políticament, perquè ja són morts i són gent que ha viscut una altra època. El que hem de fer és ensenyar-los a les escoles de periodisme, i el més fotut és que a mi no me’n van ensenyar cap. A vegades, amb les pugnes, s’acaba igualant-los a la baixa, que és un dels problemes d’aquest país. El coneixement que es té de la profunditat i l’excel·lència del periodisme de Xammar i del periodisme d’opinió de Gaziel encara són prou tendres com per dedicar-nos a enfrontar-los. El que ens hem de dedicar és a divulgar-los.

En Gaziel, que ara també tothom sembla que el coneixia des de fa molt de temps, quan es va crear al Col·legi de Periodistes va tenir un grup que va adoptar el seu nom, Grup Gaziel, i jo en vaig ser impulsor. Gaziel és un gran i excels periodista d’opinió, l’altre és un gran corresponsal. A mi, personalment, em fascina més el corresponsal, per la biografia, però no és una qüestió d’activitats polítiques, és una qüestió professional.

 “És lamentable que per criteris polítics s’hagi menystingut, durant molts anys, a grans periodistes d’aquest país”

-Com creus que s’explica que en Xammar no el coneguéssim prou, i fins i tot que no ens l’ensenyessin?

La resposta és col·lectiva. El periodisme català anterior a la guerra civil es va tapar durant el franquisme, es va esborrar del mapa durant 40 anys. I després, Gaziel era un conservador, Xammar potser vitalment no era tan conservador, però era molt radical en el seu catalanisme i el seu amor al país… Són gent que no estaven en les posicions que eren predominants políticament i social durant la Transició i després de la mort de Franco. Per tant, no hi va haver massa interès en descobrir-los. I en Planes? En Planes el van matar els de la FAI a l’Arrabassada. És a dir, per a, be o ce no hi va haver pressa a parlar-ne. I  ara  alguns posen a Gaziel com a exemple davant de Xammar… Escolteu, si us heu passat 30 o 40 anys ignorant-los, a què ve això? Jo defenso tots els d’aquesta generació, i particularment aquests dos, i jo mai em dedicaré a enfrontar-los. És un patrimoni que tenim. És lamentable que per criteris polítics s’hagi menystingut, durant molts anys, a grans periodistes d’aquest país.

-No trobes que en Xammar, si hagués viscut més anys, haguera estat un gran periodista televisiu? Ho dic perquè tothom remarca que era un gran conversador…

Jo crec que hagués estat magnífic, magnífic… per un motiu. En Xammar era un pintor. No hagués tingut cap dificultat ni amb el periodisme de televisió ni amb el de ràdio. Com que li agradava el color de les coses buscava aquest color amb instruments escrits, amb les habilitats del llenguatge. Quan llegeixes les seves cròniques, també les estàs veient. Ell tenia una passió per la imatge.

-Era més difícil ser corresponsal en l’època de Xammar o en l’època en què ho vas ser tu? Mitjans tècnics al marge…

Ell va ser-ho entre la primera i la segona guerra mundial, per tant, 30 anys, i en el meu cas del 1977 al 2011, però he fet la feina discontínuament. 35 anys. S’assembla molt. Xammar va agafar el telèfon i el telègraf, que són dues maneres de passar cròniques. Ell era telèfon-telègraf. Jo vaig viure el canvi del telèfon-telègraf a internet, que és l’altre gran canvi. Els canvis tècnics et canvien la manera de treballar. Era més fàcil per a mi o més difícil per a ell? És impossible de dir. La feina de corresponsal té els mateixos objectius, que és explicar el que passa, fer-ho el millor que puguis i que el lector ho entengui de la manera més propera possible, portar-lo al lloc on passen les coses.

 “Que aconsegueixis estar més a prop de l’espectador i comunicar millor, això no depèn tant de la tècnica com de tu”

Jo he fet de corresponsal amb imatge i escrivint. Vaig tenir tres corresponsalies amb La Vanguardia que eren escrites, en l’època del telèfon-telègraf, i en canvi amb TV3 va ser imatge satèl·lit i internet. Ara, amb el mateix esforç, aconsegueixes que sigui més ràpid, però això t’ho dóna la tècnica. En canvi, que aconsegueixis estar més a prop de l’espectador i comunicar millor, això no depèn tant de la tècnica com de tu.

-Ara la immediatesa empaita en excés als periodistes? Pot arribar a ser un handicap per analitzar la notícia?

Depèn de les habilitats. Xammar va escriure moltes cròniques des de la immediatesa, i hem de pensar que treballava per molts mitjans alhora. Ell vivia bé, però treballava molt, i cobrava a tant la peça. Produïa molt. Pots pensar, si llegeixes una crònica, que només ha fet això durant el dia i l’ha pensada molt, però no era així, perquè treballava per tres o quatre mitjans. Treballava ràpid. La immediatesa? El recurs a la ironia ja ve amb la mirada, la ironia ve quan veus el fet i te’n recorda d’altres, i s’ha de tenir memòria. Memòria i bona experiència. I amb el que estàs veient tens analogia, tens metàfora… I has de llegir, com feia Xammar.

-Se’t fa estrany, ara, fer de diplomàtic?

No se’m fa gens estrany fer de diplomàtic, gens ni mica, a vegades penso que és com si ho hagués fet tota la vida. Tinc uns hàbits periodístics que em moriré amb ells. Quan veig fets ja m’imagino la crònica, em ve sol, però això és un plaer íntim meu. La feina m’agrada molt i la faig molt a gust. Imagino que Xammar també s’ho devia passar molt bé. Per fer la feina de diplomàtic has d’estar al cas de tot i t’obliga a fer gimnàstica amb l’actualitat, has d’estar informat de tot. El que passa és que tractes la informació d’una manera diferent, que la fa útil per comparar problemes, per plantejar-los, per suggerir solucions. L’analogia i la metàfora les fas servir d’una altra manera, però tota aquesta gimnàstica t’és molt útil.

Anna Ballbona (@Aballbona)