Tweet

El 1972 la fotògrafa Pilar Aymerich acompanya la periodista i escriptora Montserrat Roig a l’Ametlla del Vallès, a fer una entrevista a Eugeni Xammar. S’hi estaran tota la tarda. D’allà en sortirà un reportatge de cinc pàgines per a la revista Serra d’Or i unes imatges icòniques de Xammar. Aymerich (Barcelona, 1943) és una de les grans fotògrafes d’aquest país, amb una àmplia trajectòria que va del reporterisme fins als retrats: immortalitza el bullici dels moviments antifranquistes, de la transició, les protestes feministes, una amplíssima galeria de personatges dels 70 (retornats de l’exili o la jove cultura efervescent), i també l’arquitectura funerària, les actuals reivindicacions contra els desnonaments… Manté l’estudi a Gràcia i, entre d’altres activitats, contribueix al blog periodístic La Lamentable.

-Havies sentit a parlar d’Eugeni Xammar abans d’anar-lo a entrevistar?

Sí, em sonava, però no el coneixia. Abans d’anar a fer un retrat a un personatge, sempre miro qui és, en llegeixo alguna cosa. Sempre he trobat imperdonable que vagis a veure una persona i no sàpigues qui és. En aquella època, a vegades, et trobaves amb periodistes que era de vergonya aliena veure com de mal informats anaven a fer una entrevista.

-La idea d’aquest reportatge de qui surt?

Normalment era la Montserrat qui proposava. En aquesta època nosaltres fèiem una sèrie d’entrevistes per a Serra d’Or. El 1971, o abans, Serra d’Or va convocar un premi per a joves escriptors. Aleshores jo tornava de Londres i ens vam trobar amb la Montserrat, perquè ens coneixíem de l’època de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual. Ella em va dir que començava a escriure i jo li vaig explicar que havia començat a fer fotografia a Londres, i ens vam presentar juntes al premi, que era un reportatge. El vam guanyar i constava de tres entrevistes: una a l’Ovidi Montllor, que en aquell moment li prohibien totes les cantades; una al Benet i Jornet, que tenia totes les obres al calaix perquè no li publicaven; i una altra al Josep Lluís Marfany, que se’n va anar a Londres. El projecte es deia “Altres veus, altres àmbits”, i volia mostrar com la nostra generació no podíem crear sota el franquisme. Aleshores Serra d’Or ens va plantejar que féssim una sèrie d’entrevistes. I en vam fer a molts que tornaven de l’exili, i també de l’exili interior, o sigui tota la intel·lectualitat catalana que no tenia veu en els mitjans. Són una sèrie d’entrevistes entre les quals hi havia la d’en Xammar, a més de Rodoreda, Tísner, Calders… Normalment la Montserrat feia una llista i anàvem fent les entrevistes.

 “Te l’imagines en una pel·lícula dels anys 1930 o 1940, del cine negre”

-I una tarda aneu a veure en Xammar…

El dia d’en Xammar arribem a primera hora de la tarda. La imatge d’en Xammar és la d’una persona elegant, educada. Te l’imagines en una pel·lícula dels anys 1930 o 1940, del cine negre, amb aquells periodistes que hi sortien, una persona europea, encantadora, i molt fort; pensa que ens hi vam estar tota la tarda…

-…La Montserrat Roig diu que quatre hores…

Sí, sí, tota la tarda. S’anava fent fosc i ell continuava parlant! A més, amb un discurs molt de periodista. La Montserrat l’anava conduint –que d’això en sabia molt–, però ell tenia un discurs i un llenguatge… Ho notaves, que estaves al davant d’un gran periodista. I d’una persona de món, veies que tenia un background molt important. Anava amb el llacet, i un vestit fosc que li venia una mica gran perquè havia estat malalt. Anava amb una crossa i quan li vaig plantejar les fotografies després de l’entrevista, perquè mentrestant observo el personatge, miro com és, penso enquadraments, i mentre faig les fotografies la Montserrat aprofita per mirar-lo, per fer-li alguna pregunta que durant l’entrevista no havia contestat i al moment de les fotos està més relaxat, etc., i aleshores en Xammar va dir que amb la crossa no, i es va posar ben dret. Aquesta és la foto [l’ensenya], portava un jersei que li sortien les mànigues.

-En el reportatge explica que mentre li feies les fotografies ell s’estrafeia com un ninot d’en Xavier Nogués…

Sí, perquè era molt expressiu. Aquí estava seriós, aquí amb la Montserrat [ensenya més fotografies].

-També diu que portava uns mitjons fúcsia…

Sí, eren molt cridaners, no lligaven amb el vestit, però així i tot tenia aquesta elegància d’un senyor de Barcelona, d’aquells antics i europeus, que eren educats, independentment de la política, uns senyors cultes. A ell aquest aire se li notava molt.

 “Tant la Montserrat com jo vam quedar encantades amb el personatge; s’explicava com si llegissis una crònica seva”

-La seva manera de parlar és exquisida però també deixa anar crítiques…

La conversa és exquisida i precisa, com d’un gran periodista que t’explica les coses molt bé, que a vegades inclús no pots intervenir perquè té un relat molt continuat. Però hi havia moments que es sulfurava i que criticava tot el que es podia criticar. No era un vellet tou, tenia molta força. Tant la Montserrat com jo vam quedar fascinades, encantades amb el personatge. A vegades tens pressa per marxar, però no tenies ganes que s’acabés, perquè s’explicava com si llegissis una crònica seva.

-Com va ser el tracte de Xammar envers la Montserrat Roig, contraposat al que es diu que va tenir en Pla, amb aquell comentari sobre les seves cames… Tu hi eres?

No, jo hi vaig anar després. És que en Pla no volia fotos. Hi va anar la Montserrat amb en Vergés i li va fer l’entrevista. Després em va trucar, i em va dir “mira què m’ha dit en Pla”, i m’ho va explicar. Ella li havia dit “miri, senyor Pla, que jo també escric” i si li podia donar algun consell. I en Pla se la va mirar de dalt a baix i li va dir: “senyoreta, vostè, amb aquestes cames, no cal que escrigui”. La Montserrat em va trucar emprenyada perquè a sobre no volia fotos. I ara què fem? Em va dir que anés a Palafrugell, i jo hi vaig anar perquè tenia ganes de poder fer alguna foto a en Pla. Jo sempre m’he mogut per intuïció i he tingut la sort de les casualitats. Arribo al mas Pla de Palafrugell i surt la masovera i em pregunta si porto els llibres pel senyor Pla, i en dir-li que sí em fa pujar, “que l’està esperant”, i me’l trobo amb el sobretot que es portava en aquella època, amb aquella boina. I li dic: “senyor Pla, sóc una admiradora seva. Que li puc fer una fotografia de record?” I em diu “va, va”, i jo portava un minifaldilla perquè ja sabia que li agradaven les cames de les senyores…

-Però això és mal vist per una feminista, no?!

Sí, i tant, és clar, però per fer una foto, normalment, els teus principis els deixes a un costat [riu], i jo el que volia era la foto d’en Pla. I aleshores ell va seure a un balancí i li vaig fer una foto preciosa, i dues o tres més, i amb aquells ullets que tenia em diu: “bé, senyoreta, i aquells llibres…?” “Sí, sí, els tinc al cotxe, ara els vaig a buscar”, i vaig baixar, vaig pujar al cotxe i me’n vaig anar, i ja no em va veure mai més [riu].

-I es van publicar les fotos?

Sí, sí, es van publicar.

-Jo posava l’exemple de Pla i Xammar perquè van ser dos personatges de l’època que van ser amics, que es distancien, que es tornen a tractar… Quin contrast en fas entre els dos?

Totalment diferents. El que passa és que eren dos dels grans, amb una força molt potent, que no callaven res, eren gairebé malcarats. Eren dos grans animals periodístics.

-Per tant, en Xammar no es mira les cames de la Montserrat Roig…

No. En Xammar tenia l’elegància aquella… en Pla no. En Pla era el pagès “pillo”…

-Després han anat sortint llibres de Xammar. Se’l coneix prou?

En un altre país se l’hagués conegut més. Jo crec que se’l coneix poc. El món català és petit, petit… I el de la cultura, encara més.

-Entens que d’un personatge com ell en sabéssim tan poc?

Som un país que no mira mai enrere. Ell no era d’esquerres, més aviat liberal de dreta, a l’estil d’aquells liberals europeus i de Barcelona que eren educats i amb un embolcall que els feia ser acceptats tal com eren. Jo crec que aquí la cultura no ha tingut mai cap importància. També ha passat amb la fotografia. Som el país que té el major nombre de fotògrafs importants per metre quadrat. Tu vas a París o d’altres llocs i et trobes llibres de fotografia de tots els països. A part de ser petits, tampoc hem tret cap enfora la cultura que som i hem tingut.

 “El periodisme que feia la Montserrat Roig ja no es pot fer”

-El reportatge crida l’atenció per ampli i extens. Aquella època permetia un cert periodisme…

El periodisme que feia la Montserrat Roig ja no es pot fer. Les entrevistes que feia amb profunditat, al Serra d’Or mateix o a Triunfo, eren de tres o quatre pàgines. Se les estava preparant un mes abans. Tot això ara és impossible. Primer perquè no hi ha interès, després perquè el periodisme d’investigació s’ha acabat. Quan la Montserrat feia una entrevista era en profunditat, aquest món s’ha acabat.

Et trobes que a nivell internacional molts grans periodistes tenen el seu propi web o blog i continuen fent la feina que han fet sempre, però no en els mitjans, i per mi això és una pèrdua de valor i de cultura, i també és una equivocació, perquè la immediatesa ja està coberta per la pròpia gent. En aquest moment crec que el periodisme és reflexió i opinió. I ara ningú dóna opinió i ningú reflexiona.

-Quan diries que es dóna aquest canvi?

Jo crec que és degut als grans grups de premsa. Després de la mort de Franco hi ha moltes revistes que cauen, com Triunfo, que ja no té l’espai que tenia, però després hi ha una revifalla amb el fotoperiodisme, que no existia des de la guerra civil. En Xavier Miserachs i en Català-Roca feien llibres però el reportatge no existia als diaris. Després de la Transició hi ha els petits intents de revistes com Por Favor, i totes aquestes revistes donaven una vida i una imatge, on hi havia els periodistes que bevien del periodisme d’abans de la guerra civil, el Vázquez Montalbán, la Montserrat Roig, una quantitat de gent increïble dels quals n’esperaves els articles perquè et donessin la seva opinió. Tot això es va diluint i acaba amb els grans monopolis de la premsa i s’extingeix. I després, la crisi, i ja està.

–Ets pessimista pel que fa a la situació del periodisme actual?

Sí, i amb el de la fotografia també. El món digital ho ha canviat tot. Però a part del digital també hi ha l’actitud. El fotoperiodisme buscava la profunditat del reportatge, arribar fins a les darreres conseqüències i estudiar el fet. Això torna a venir perquè com que el digital és tan immediat la gent no reflexiona, i hi ha molta fotografia. Això ja està bé perquè ha democratitzat la fotografia, perquè abans la gent no sabia llegir fotografia. Als 70 et trobaves que ni els periodistes sabien llegir fotografia, i moltes vegades tenies problemes a les redaccions de les revistes per fer entendre el material que portaves. I com a dona, en aquells moments, senties a dir: “ah, així aquestes fotos les has fet tu?” Això cada dia, i entre gent culta i d’esquerres, que no és que estiguessis a les cavernes.

-I en la qüestió de ser dona i fotoperiodista, s’ha avançat cap a una normalització?

S’ha avançat, el que passa és que hi ha un sostre de vidre. Ets periodista, però quantes caps de redacció hi ha? Quantes directores de diaris? Estàs a l’últim esglaó, tens dificultats; menys, evidentment, però crec que encara existeix una desconfiança de gènere.

 “No estem acostumats a mirar el que s’ha fet abans, sempre sembla que estiguem inventant les coses”

-Si tinguéssim una mica més de memòria, faríem un periodisme diferent?

Segur que sí. No estem acostumats a mirar el que s’ha fet abans, sempre sembla que estiguem inventant les coses. Pregunta a una universitat quants han llegit Xammar o quants han llegit Vázquez Montalbán, o quantes escoles de fotografia han estudiat l’obra d’en Miserachs o d’en Català-Roca. No hi ha interès per la pròpia cultura i això ho paguem car perquè mai tirem endavant.

-Diries que amb certs referents de la Transició, que ara es posa tant en dubte, s’està produint una deconstrucció, un mena oblit que fa com si no existissin?

Sí. El problema és que la Transició va quedar tallada, no va continuar, inclús amb el feminisme. És una Transició que ens han dit que era modèlica, i no. Tots aquells canvis socials que es demanaven no van ser. La meva és una generació fracassada, però amb tot. Vam fracassar al col·legi –jo vaig anar a un col·legi de monges fins als setze anys i em van estafar deu anys de la meva vida–, després tens el franquisme a sobre, te’l treus de sobre, després creus que tot això anirà endavant… Després hem vist els canvis polítics de jaquetes, o sigui que som una generació de desgraciats [riu].

Ara faria falta una segona Transició. Aleshores no era possible perquè les forces del franquisme tenien tots els llocs ocupats. És veritat que si la Transició no va continuar va ser perquè va arribar al topall que donava el país en aquells moments, però potser ara donaria per més. Suposo que el fet de dir que la Transició no va servir de res reflecteix la por que els joves recuperin la Transició dels seus pares i la continuïn i la facin viable. L’esperança són els joves. Els grans ja hem fet el que havíem de fer.

Les fotografies són d’Albert Salamé