Tweet

Joan Safont (Mataró, 1984) ha estat el comissari de l’exposició Eugeni Xammar: el periodista que ens va explicar el món, que ara voltarà per més ciutats catalanes (Girona i Palafrugell) i de la resta d’Europa (Brussel·les, Madrid i París). Periodista i guionista, Safont ha publicat Per França i Anglaterra. La primera guerra mundial dels aliadòfils catalans (Acontravent, 2012) i col·labora amb el diari Ara, la revista Valors i el digital Crític, entre d’altres. Vestit amb americana i corbata, de vegades amb barret, fa l’efecte d’assemblar-se cada vegada més a les personalitats noucentistes a les quals ha dedicat nombrosos treballs.

– Estàs satisfet del ressò i l’impacte que ha tingut l’exposició sobre Xammar al Palau Robert?

L’exposició ha estat un èxit, 30.000 visitants entre el setembre i el 30 de gener passat. També ha estat sorprenent la bona acollida que ha tingut a la premsa. I no és perquè fos una exposició corporativista, perquè estem parlant d’un periodista històric, no d’un periodista viu. Per tant, penso que és més que hi ha un interès. S’ha ajudat a posar l’Eugeni Xammar al centre de la tradició periodística i se l’ha situat en un lloc d’honor de l’imaginari periodístic.

-T’han arribat comentaris sobre la mostra?

Aquesta exposició era una presentació del personatge perquè Eugeni Xammar no formava part encara dels grans personatges de la cultura catalana, com Pla o Rodoreda. Es pretenia que el visitant sortís amb unes grans idees sobre Xammar i una cronologia bàsica. No hi havia un aprofundiment molt intens en cap període, sinó que era basada en tota la seva trajectòria periodística entre guerres. El que sí que ha sorprès i m’ha estat preguntat és sobre la famosa entrevista amb Hitler, que és una de les peces clau de l’exposició i un dels motius de debat que sovint ha generat opinions divergents. També he fet algunes visites amb estudiants que hi han dit la seva.

 “L’entrevista de Pla–Xammar a Hitler és el primer text que parla de la solució final”

 -I la teva teoria sobre aquesta entrevista quina és?

Jo he recollit una mica de coses durant aquest temps de preparació de l’exposició. El dia que vam inaugurar-la, en Lluís Permanyer defensava que era falsa. En canvi, abans jo havia parlat amb en Jaume Vallcorba, que ja era mort quan vam inaugurar-la, i deia que en Xammar i en Pla van veure en Hitler de molt a prop… De la manera que el descrivien volia dir que havien tingut un coneixement molt proper, que hi havien parlat, l’havien observat i comprès. I això tenint en compte que en aquells moments en Hitler no era un personatge conegut pel gran públic com ho va ser durant la Segona Guerra Mundial i posteriorment. El 1923 Hitler era un agitador de cerveseria, no era un personatge de portada del Time. D’altra banda, hi ha els grans misteris: per què no en van tornar a parlar? Per què no va sortir la segona part que havien promès? Per què no n’esmenten res a les seves memòries? L’article és d’una duresa satírica important, i potser això, aquest judici tan frívol, va fer que després, amb el que havia passat, no volguessin recordar-ho. En tot cas, és el primer text que parla de la solució final, de l’eliminació física dels jueus d’Alemanya. I ara, aquesta cita, sigui declaració textual de Hitler a Xammar, sigui alguna cosa que Xammar va recollir havent sentit en Hitler, és potser la primera prova del pla nazi sobre l’extermini dels jueus 19 anys abans de la conferència de Wannsee, on es va decidir la solució final, el 1942.

-Per tant…

El periodisme, en aquella època, tenia un punt de literari, i potser l’entrevista no es va produir exactament com s’explica. Però jo, amb tot això, penso que sí, que no va ser una decisió d’en Pla-Xammar, en una cafeteria, inventar-se una entrevista amb una persona que no havien vist ni sentit ni conegut i que era un agitador que podia tenir una importància relativa, sinó que d’alguna manera és una entrevista amb tocs literaris però feta després d’una observació real.

-En la Primera Guerra Mundial és on es forja la bèstia periodística d’en Xammar?

I tant. De fet, la Primera Guerra Mundial permet a Xammar fer el salt al periodisme. Fins aleshores havia fet coses a Catalunya, a la Tralla, Metralla, al Poble Català, crítica musical, articles polítics, però encara amb aquell amateurisme propi de l’època, perquè eren militants polítics, joves que s’estaven formant culturalment i social. Dins d’aquesta formació d’anar a l’Ateneu, de fer tertúlia, d’escoltar música, de fer agitació política, una de les coses que formaven part de l’ambient generacional era escriure als mitjans, i en aquells moments a la premsa de partit. El que fa entrar en Xammar a la gran premsa i en un esdeveniment de primera magnitud és la Primera Guerra Mundial, sens dubte. Primer, al Día Gráfico i després, a La Publicidad. Primer, explicant la crònica política des de Londres i, més tard, fent el salt al continent, al teatre de la guerra. Això suposa un salt endavant de cara a la professionalització periodística, que és una de les grans lluites que intenta la generació d’en Xammar.

 -En Xammar ho aconsegueix.

Sí, ho aconsegueix. També ho afegeix a la diplomàcia, a la traducció. Entre la Primera Guerra Mundial i l’anada a Alemanya estarà a la Societat de Nacions, que és la seva primera experiència internacional diplomàtica, i després a la delegació espanyola de Berlín, als serveis de premsa. Seran els anys de dedicació exclusiva al periodisme. Si mires l’època veuràs que tots intenten aconseguir professionalitzar-se en el periodisme. També és la professionalització dels diaris. És l’inici de la societat de masses, amb diaris que a més es catalanitzaran. És un moment d’una gran intensitat.

“Xammar té una gran capacitat d’anàlisi de tot el que passa, de veure i anticipar el que passarà”

-En aquests anys en Xammar ja ensenya les seves credencials…

És un Xammar que entra per la porta gran a la corresponsalia, que serà una de les seves grans dedicacions com a periodista, més corresponsalia de guerra. Ell mateix, a les memòries, rebaix una mica l’expectativa i diu que en aquella època el corresponsal és un senyor que l’exèrcit el porta en un lloc, li diu què veu, li diu què passa i ell no veu res. Ell també topa amb el control de la informació per part dels exèrcits. Però és un Xammar que ja dóna les grans mostres d’anàlisi, d’ús del llenguatge, d’ironia, de precisió.

-Què el fa sobresortir entre els seus coetanis?

Una gran capacitat d’anàlisi de tot el que passa, de veure i anticipar el que passarà. Ell era un enemic del periodisme profètic però, en canvi, comprenia molt bé les situacions. No es deixava enlluernar pel moment. Quan va anar a Rússia, en Pla queda enlluernat, fins a cert punt, per la Unió Soviètica, en Pla, anticomunista ferotge; però en Xammar ja veu que allò no anirà bé. Quan està a Alemanya ja veu que aquelles humiliacions derivades del Tractat de Versalles no portaran res de bo; quan puja en Hitler al poder ell ja veu que allò és l’inici d’un règim de dictadura, i així ho escriu.

-Per què Gaziel s’ha reivindicat més des d’alguns sectors que Xammar? El catalanisme sense condicions de Xammar li ha jugat en contra?

Gaziel i Xammar comencen el seu periodisme amb la Primera Guerra Mundial. Gaziel està a París i comença la seva etapa com a corresponsal. Ell no s’encaminava per periodista però n’acaba essent. A partir de la seva entrada a La Vanguardia ja no tornarà a fer periodisme d’anàlisi in situ, es dedicarà a fer d’orientador moral i polític dels seus lectors. Això en Xammar no ho va pretendre, primer perquè no va tenir un diari en el qual fos director, i ell no va voler ser orientador de res. Ell era periodista.

-Fan camins divergents…

Amb el tema polític no es van entendre, ni amb el periodístic, perquè en Xammar i en Pla van usar en Gaziel en els seus articles per criticar La Vanguardia i el món dels Godó, i la provincianització, que era el seu cavall de batalla. Avui s’ha creat aquesta dicotomia d’haver de triar un o l’altre, i hem de fer aquest judici com si en Gaziel, després de la guerra civil, no patís una evolució. En Gaziel és un gran crític però és poc programàtic, perquè no sabem ben bé què defensava. Criticava els d’Acció Catalana i els de la seva generació però no sabem ben bé què proposava políticament. La confrontació Gaziel–Xammar s’ha fet des del present, prenent com a mesura el moment polític actual, i s’obliden altres etapes del propi Gaziel, com si no hagués canviat mai, o no hagués escrit la història de La Vanguardia. I alhora es prenen en Xammar com si fos un gasetiller al servei del poder polític, quan ell era un home amb un catalanisme de pedra picada, sí, però alhora extremadament crític amb el país i amb l’esdevenir de la República. Els anys de la República no els mira mai amb condescendència o ingenuïtat, sinó que és crític i veu que la cosa no pot anar bé.

 “Per un periodista que escriu en català, en Xammar és un mestre indiscutible”

 De fet, després de la guerra, manté una radical coherència crítica…

Ell, al quedar-se sense lectors, perquè deixa el periodisme amb la guerra civil, es queda sense possibilitat d’accedir al públic, i com que no vol escriure sota la dictadura, ni en català ni en castellà, no escriu a cap publicació de l’interior. El fet de carregar contra el món de Destino i els que havien col·laborat amb el franquisme i alhora també contra un cert tipus d’antifranquisme, que ell qualifica de monàstico-progressista, referint-se a Serra d’Or, això el fa ser molt antipàtic i també incòmode per la cultura oficial que s’està gestant a la Transició. Per tant, li costa trobar un lloc en la tradició, i sobretot en la tradició literària, perquè al periodisme d’abans de la guerra també li costa trobar el seu reivindicador.

-Per què creus que en Xammar hauria de ser llegit pels periodistes o ensenyat a la universitat?

Sovint diem això de la universitat, i no és del tot cert, perquè sí que hi ha professors que el llegeixen i el fan llegir, i jo l’he explicat a alumnes que el coneixien, i també s’ensenya als estudis literaris. Està molt bé conèixer la tradició periodística internacional però hem de saber que existeix una tradició pròpia, sobretot els que escrivim en català. Hem de trobar les influències i les arrels de la tradició on estem inserits, i en Xammar ens pot ser d’una gran utilitat. Per un periodista que escriu en català, en Xammar és un mestre indiscutible.

-Hi ha un interès generacional en Xammar?

Hi ha un salt entre la generació dels avis, que seria un mica entre els avis i els besavis, i la nostra generació. La redescoberta d’en Xammar i de tota aquesta tradició que diem, de Just Cabot, Domènec de Bellmunt, Irene Polo… s’està produint en una generació molt concreta i no em sembla que sigui anecdòtic. La nostra generació ja no és hereva dels cànons de la Transició sinó que busca en la tradició dels 20 i 30 un camí estroncat, però un camí propi. Em sembla que amb el moment polític, literari i cultural que viu el país això és ben lògic.

  Anna Ballbona (@aballbona)