Abert Manent
A la galeria dels catalans rodamóns i estrabullats Xammar ha de tenir un lloc de privilegi. A vint-i-dos anys (havia nascut a Barcelona el 1888) ja emigrà a l’Argentina, on es guanyà la vida escrivint en un diari obscur. El 1904, tanmateix, havia esmolat la seva ploma, jovenívola i lúcida, a “La Tralla”. La fal·lera d’escriure no el deixava de petja: publicà amb certa regularitat a “El Poble Català” i s’encarregà, com a redactor en cap, de la revista barcelonina “Ibèria”, bilingüe i portaveu l’aliadofília dels intel·lectuals catalans, que oferien una tribuna als de tot Espanya. París, Berlín, Ginebra, serien per a Xammar, més que llocs fugissers de pelegrinatge intel·lectual o turístic, centres de la seva vida on, a vegades, semblava definitivament arrelat. Tot i que tornava de tant en tant al país, es divertia més mirant-se’l des de l’estranger, amb una lupa original, de vegades deformada per un sentimentalisme dissimulat o una ironia sense gaire aturador. Un dels seus “oficis” fou el de corresponsal de premsa, d’una dotzena, almenys, de diaris (“La Veu de Catalunya, “La Publicidad”, “El Sol”, etc.); un altre, el de funcionar poliglot d’organismes internacionals, des de la Societat de Nacions a les Nacions Unides. Durant la guerra civil acceptà el càrrec d’agregat de premsa a l’ambaixada republicana a París. Continue reading
